La humanitat ha dansat des de la nit dels temps. És impossible anar tirant enrere per descobrir-ne l’origen. Els homes primitius segurament ballaven com a forma d’expressió o com un acte religiós.

Malgrat tot, de les danses que ballem avui en dia podem trobar-ne les arrels en l’època medieval com a substrat de moltes de les danses posteriors al segle XVII.

A les corts reials es ballava per relacionar-se i divertir-se. Als pobles es ballava per celebrar festivitats patronals o esdeveniments socials com la fi de la sega o l’arribada de la primavera. Celebracions que sense dubte tenen un origen pagà, anterior al cristianisme.

 

A la plaça major s’hi congregaven els habitants del poble i de les masies properes. Poques ocasions al llarg de l’any tenien de trobar-se i conèixer gent ja que la vida discorria en la monotonia de les tasques diàries al camp i a la casa. Cadascú lluïa les seves millors gales, fent ostentació  del seu nivell social i econòmic. Les autoritats segurament anirien davant de tot. Si el ball tenia lloc en un camp particular, o a l’era d’una casa, l’amo i senyora podien fer una volta d’honor, o el primer ball.

És el moment en que els fadrins i hereus guaiten a les minyones i pubilles. Les danses són col·lectives, es proven diverses parelles, somriures i mirades furtives indicaran qui prefereix ser escollida per festejar. Es coneixeran i tindran ocasió de parlar i dansar en parella en d’altres balls, que segueixen essent col·lectius però sense canvis de parella.

 

Paral·lelament a aquestes danses comencen a aparèixer a partir del segle XIX danses en parella. Provenen de les corts europees.

 

A principis del segle XX comença un fenomen de despoblament rural, accentuat durant els anys 20 que fa que es perdin de manera sobtada molts costums i tradicions. És en aquesta època en que els folkloristes comencen a anar de poble en poble recopilant tonades, balls i tradicions, algunes de les quals ja feia dècades que s’havien perdut i només la gent gran en tenia algun record. Als anys 50 i 60 hi ha un segon període de despoblament rural, amb el seu conseqüent estudi de les tradicions per part de gent entestada en recuperar i no deixar perdre el folklore, també com a resposta a l’aniquilació cultural que es vivia amb la dictadura.

 

A Catalunya en particular, les dictadures han estat un altre factor de pèrdua de molts balls i tradicions, per la prohibició del folklore propi i els intents d’assimilació cultural.

 

En l'imaginari col·lectiu contemporani la sardana apareix com a única dansa catalana, però això no és pas veritat, si bé ni els sardanistes coneixen altres danses ni les saben ballar.

El ball pla, les bolangeres, els rotllets o els patatufs eren danses bastant esteses pel país.

 

Existeixen però balls i danses associades a una zona geogràfica en particular:

Els balls de gitanes a la zona del Vallès.

Les jotes, els boleros, les mateixes i els fandangos a les Illes Balears.

La jota, ballada a bona part del domini lingüístic català i actualment ballada només al sud.

Les seguidilles al País Valencià.

 

I tenim també balls específics d'un poble com podria ser:

El Ball del ciri d'Argentona.

La Cascavellada d'Arles.

La Dansa de Castellterçol.